Ja no hi queda ningú. Ha sonat el timbre i els
darrers alumnes ja tomben la cantonada i desapareixen del camp visual. És el
senyal. Malgrat que el matí és fred, el sol alegre de març ja s’ha tret les
lleganyes i omple de vida els racons del pati.
Un estol d’ansioses gavines es prepara per a l'imminent
aterratge. I amb un parell d’aleteigs ja es precipiten sobre el terra
esquitxat de deixalles. No serà fàcil. Es diria que el festí està organitzat,
que hi ha un protocol: primer menjaran els gavinots; en segon lloc, elles, i, només
en cas de descuit, algun colom insolent o algun pardalet poruc.
Asseguts als pupitres, els alumnes empassen
saliva pensant en la font que hi ha al pati. I els renecs de les aus barallant-se
pels fragments del botí, els recorden que el món continua girant allà fora, malgrat
les aclucades persianes que eclipsen la clara llum del matí.
No hay comentarios:
Publicar un comentario