EL REPARTIDOR DE SIFONS

                                                                                                                      Al Carlitos

Passava la tarda amunt i avall amb el seu carretonet carregat de sifons i de gasoses, a canvi de res. Era sortir de col·legi i córrer com un gat mesquer fins al magatzem de queviures. I porta sí, porta no, anava lliurant el gasós líquid, ara dos sifons, aquí quatre gasoses, allà alguna sidra ... I amb un “passi-ho bé” i la rialla implorant que mostrava, obtenia petites monedes que anava guardant a la butxaca dels pantalons. I en canviar de carrer es deturava a fer caixa i ell mateix es donava ànims a veure si podia superar la suma del dia anterior.

Foraster al poble com era, les mestresses no arribaven a ubicar-me a cap casa, i ell, fent la gràcia, a unes els deia: “És de cal Maco!”, i a unes altres: “Sí, dona, de cal Sucrero!”... I els dos vinga a riure! Érem al seu reialme i ell n’era el príncep.

Acceptava la meva companyia però no permetia que jo empenyés el carretó. Pensareu que ho feia per avarícia, per quedar-se amb tot el botí, però no. Si en acabar la jornada, cap al tardet, corria a gastar-s’ho tot en una paperina de gallets o en unes regalèssies de pal que compartia generosament amb mi!

Però un bon dia, el repartidor de sifons se’n va anar. El petit príncep del carretó dels sifons i les gasoses va deixar de repartir, i de sortir de l’escola, de córrer com un gat, i de dir “passi-ho bé” i de fer rialles i de comptar unes miserables propines. Ja ningú va repartir cap més sifó ni cap gasosa. I només la pluja i la rosada i el gebre ompliren des d’ara el carretó orfe, adormit per sempre en un racó del seu hort, sota una antiga figuera.