miércoles, 24 de febrero de 2016

L'OLOR D'ALL I EL MOSQUIT

Avui he anat a Barna. M’he hagut de llevar d’hora per agafar un dels primers trens. Però no m’he amoïnat, perquè sé que no arribaré als Monjos que ja faré capcinades.

A l’Arboç pugen una dotzena de passatgers que s’esparceixen pel vagó, encara desert. Un d’ells, senyor de mitjana edat, s’asseu just al meu costat. Segur que anit va menjar all, perquè de seguida me’n ve una alenada amb regust arranciat, cosa que detesto. Per si això fos poc, a l’instant veig aparèixer un mosquit immens voleiant per sobre els caps dels recents viatgers. M’incorporo lleugerament i no li trec l’ull de sobre. Desitjo amb totes les meves forces que s’allunyi de la meva posició. Maleït mosquit! Els tinc pànic! No em deixarà aclucar els ulls! Mentrestant, l’insecte oscil·la, ara cap aquí, ara cap allà. Dubta. Sembla que vol atacar. No, ho descarta, i de cop, s’atura en un dels laterals. Respiro ja més tranquil, però quina pantuflada li donaria! En aturar-se el comvoi, el subtil corrent d’aire que genera l’obertura de portes fa que de nou s’envoli i finalment el perdo de vista. Com envejo els meus companys de viatge que, aliens al risc que corren, dormiten tan plàcidament! Però com? Ara no en veig un de mosquit, sinó dos! Em falten ulls per seguir-los la pista i passo la resta del trajecte ben despert, pendent de les seves evolucions.


Quan per fi arriba la meva estació, abandono el vagó amb un sospir d’alleujament pel fet d’haver-ne sortit indemne. He de reconèixer, però, que no s’han interessat per mi en cap moment, el mosquits. I mentre accedeixo al carrer, no puc parar de pensar que tal vegada l’al·lè acre d’all del passatger veí hagi esdevingut el meu perfecte escut protector.

No hay comentarios:

Publicar un comentario