LA CASELLA DE LA DISCÒRDIA

L’aplicació del 155, en la seva versió ”educativa”, amb la pretensió de tornar-nos a mostrar el costat fosc de la política centralista dels vigents mandataris –els més desligitimats de la història si atenem als resultats electorals-, m’ha dut a la memòria els meus inicis com a ensenyant. 

A principis dels 80, l’escola pública ja s’havia posat les piles de la integració del català a l’escola. Eren encara moltes, però, les petites concertades on la “vieja guardia” era castellano-parlant en exclusiva (aíxí anomenava el director-titular de l’escola de pisos on jo em vaig estrenar, a una meitat del claustre de professors). És ben cert que les famílies d’aquell centre (estem parlant de Sant Roc, a Badalona, un barri avui encara ben complex), es desvivien més per a conseguir millores socials -com ara que els seus fills i filles disposessin d’un pati com Déu mana, alternatiu als dessotes de la B19 en el punt on aquesta macrovia s’eleva al seu pas per Sant Roc- que no pas per reclamar el nombre correcte de matèries en català, cosa que la normativa ja marcava de forma nítida i cristal·lina. I és plenament comprensible. 

Sigui com sigui, aquell director l’acomplia, la normativa, encara que fos a desgana, i Alcázar en mà, contractava mestres joves, recent sortits del forn magistral, provinents especialment de zones “vírgenes y salvajes”, com li agradava dir. D’una d’aquestes zones, no sé si verge i salvatge, però sí lleidatana i no tan complexa terra, venia jo. Altres procedien de la Vall d’Uixó, d’Arbúcies, Ulldecona, Rosselló, … Ben bé no importava l’accent que tinguéssim, el cas és que assolíssim una estatura mínima –pot semblar broma però no ho és- i que poguéssim impartir en català les matèries que els nostres paral·lels de la “vella guàrdia” no podien –o no volien-, i així poder ells seguir gaudint del seu indefinit contracte i del seu arrelat monolingüisme. Vella guàrdia versus ingenus “indígenes”, vet-ho aquí; oli i aigua. Impossible trenar un projecte en comú, conjuminar una línia pedagògica conjunta. Cadascú a a la seva. 

En el “mundillo” escolar existeix una màxima irrefutable: allò que funciona no s’ha de tocar. Posar una casella per marcar la creueta de la divisió en els impresos de preinscripció equival a obrir una escletxa on ara hi ha un tot compacte: alumnes tal i alumnes qual. Professorat tal i professorat qual serà el següent pas. 

Que s’ho rumiïn bé abans!

EL REPARTIDOR DE SIFONS

                                                                                                                      Al Carlitos

Passava la tarda amunt i avall amb el seu carretonet carregat de sifons i de gasoses, a canvi de res. Era sortir de col·legi i córrer com un gat mesquer fins al magatzem de queviures. I porta sí, porta no, anava lliurant el gasós líquid, ara dos sifons, aquí quatre gasoses, allà alguna sidra ... I amb un “passi-ho bé” i la rialla implorant que mostrava, obtenia petites monedes que anava guardant a la butxaca dels pantalons. I en canviar de carrer es deturava a fer caixa i ell mateix es donava ànims a veure si podia superar la suma del dia anterior.

Foraster al poble com era, les mestresses no arribaven a ubicar-me a cap casa, i ell, fent la gràcia, a unes els deia: “És de cal Maco!”, i a unes altres: “Sí, dona, de cal Sucrero!”... I els dos vinga a riure! Érem al seu reialme i ell n’era el príncep.

Acceptava la meva companyia però no permetia que jo empenyés el carretó. Pensareu que ho feia per avarícia, per quedar-se amb tot el botí, però no. Si en acabar la jornada, cap al tardet, corria a gastar-s’ho tot en una paperina de gallets o en unes regalèssies de pal que compartia generosament amb mi!

Però un bon dia, el repartidor de sifons se’n va anar. El petit príncep del carretó dels sifons i les gasoses va deixar de repartir, i de sortir de l’escola, de córrer com un gat, i de dir “passi-ho bé” i de fer rialles i de comptar unes miserables propines. Ja ningú va repartir cap més sifó ni cap gasosa. I només la pluja i la rosada i el gebre ompliren des d’ara el carretó orfe, adormit per sempre en un racó del seu hort, sota una antiga figuera.

EL FESTÍ DE LES GAVINES

Ja no hi queda ningú. Ha sonat el timbre i els darrers alumnes ja tomben la cantonada i desapareixen del camp visual. És el senyal. Malgrat que el matí és fred, el sol alegre de març ja s’ha tret les lleganyes i omple de vida els racons del pati.

Un estol d’ansioses gavines es prepara per a l'imminent aterratge. I amb un parell d’aleteigs ja es precipiten sobre el terra esquitxat de deixalles. No serà fàcil. Es diria que el festí està organitzat, que hi ha un protocol: primer menjaran els gavinots; en segon lloc, elles, i, només en cas de descuit, algun colom insolent o algun pardalet poruc.

Asseguts als pupitres, els alumnes empassen saliva pensant en la font que hi ha al pati. I els renecs de les aus barallant-se pels fragments del botí, els recorden que el món continua girant allà fora, malgrat les aclucades persianes que eclipsen la clara llum del matí.

L'OLOR D'ALL I EL MOSQUIT

Avui he anat a Barna. M’he hagut de llevar d’hora per agafar un dels primers trens. Però no m’he amoïnat, perquè sé que no arribaré als Monjos que ja faré capcinades.

A l’Arboç pugen una dotzena de passatgers que s’esparceixen pel vagó, encara desert. Un d’ells, senyor de mitjana edat, s’asseu just al meu costat. Segur que anit va menjar all, perquè de seguida me’n ve una alenada amb regust arranciat, cosa que detesto. Per si això fos poc, a l’instant veig aparèixer un mosquit immens voleiant per sobre els caps dels recents viatgers. M’incorporo lleugerament i no li trec l’ull de sobre. Desitjo amb totes les meves forces que s’allunyi de la meva posició. Maleït mosquit! Els tinc pànic! No em deixarà aclucar els ulls! Mentrestant, l’insecte oscil·la, ara cap aquí, ara cap allà. Dubta. Sembla que vol atacar. No, ho descarta, i de cop, s’atura en un dels laterals. Respiro ja més tranquil, però quina pantuflada li donaria! En aturar-se el comvoi, el subtil corrent d’aire que genera l’obertura de portes fa que de nou s’envoli i finalment el perdo de vista. Com envejo els meus companys de viatge que, aliens al risc que corren, dormiten tan plàcidament! Però com? Ara no en veig un de mosquit, sinó dos! Em falten ulls per seguir-los la pista i passo la resta del trajecte ben despert, pendent de les seves evolucions.

Quan per fi arriba la meva estació, abandono el vagó amb un sospir d’alleujament pel fet d’haver-ne sortit indemne. He de reconèixer, però, que no s’han interessat per mi en cap moment, el mosquits. I mentre accedeixo al carrer, no puc parar de pensar que tal vegada l’al·lè acre d’all del passatger veí hagi esdevingut el meu perfecte escut protector.