EL FESTÍ DE LES GAVINES

Ja no hi queda ningú. Ha sonat el timbre i els darrers alumnes ja tomben la cantonada i desapareixen del camp visual. És el senyal. Malgrat que el matí és fred, el sol alegre de març ja s’ha tret les lleganyes i omple de vida els racons del pati.

Un estol d’ansioses gavines es prepara per a l'imminent aterratge. I amb un parell d’aleteigs ja es precipiten sobre el terra esquitxat de deixalles. No serà fàcil. Es diria que el festí està organitzat, que hi ha un protocol: primer menjaran els gavinots; en segon lloc, elles, i, només en cas de descuit, algun colom insolent o algun pardalet poruc.

Asseguts als pupitres, els alumnes empassen saliva pensant en la font que hi ha al pati. I els renecs de les aus barallant-se pels fragments del botí, els recorden que el món continua girant allà fora, malgrat les aclucades persianes que eclipsen la clara llum del matí.

L'OLOR D'ALL I EL MOSQUIT

Avui he anat a Barna. M’he hagut de llevar d’hora per agafar un dels primers trens. Però no m’he amoïnat, perquè sé que no arribaré als Monjos que ja faré capcinades.

A l’Arboç pugen una dotzena de passatgers que s’esparceixen pel vagó, encara desert. Un d’ells, senyor de mitjana edat, s’asseu just al meu costat. Segur que anit va menjar all, perquè de seguida me’n ve una alenada amb regust arranciat, cosa que detesto. Per si això fos poc, a l’instant veig aparèixer un mosquit immens voleiant per sobre els caps dels recents viatgers. M’incorporo lleugerament i no li trec l’ull de sobre. Desitjo amb totes les meves forces que s’allunyi de la meva posició. Maleït mosquit! Els tinc pànic! No em deixarà aclucar els ulls! Mentrestant, l’insecte oscil·la, ara cap aquí, ara cap allà. Dubta. Sembla que vol atacar. No, ho descarta, i de cop, s’atura en un dels laterals. Respiro ja més tranquil, però quina pantuflada li donaria! En aturar-se el comvoi, el subtil corrent d’aire que genera l’obertura de portes fa que de nou s’envoli i finalment el perdo de vista. Com envejo els meus companys de viatge que, aliens al risc que corren, dormiten tan plàcidament! Però com? Ara no en veig un de mosquit, sinó dos! Em falten ulls per seguir-los la pista i passo la resta del trajecte ben despert, pendent de les seves evolucions.

Quan per fi arriba la meva estació, abandono el vagó amb un sospir d’alleujament pel fet d’haver-ne sortit indemne. He de reconèixer, però, que no s’han interessat per mi en cap moment, el mosquits. I mentre accedeixo al carrer, no puc parar de pensar que tal vegada l’al·lè acre d’all del passatger veí hagi esdevingut el meu perfecte escut protector.