Al Carlitos
Passava la tarda amunt i avall amb el seu
carretonet carregat de sifons i de gasoses, a canvi de res. Era sortir de
col·legi i córrer com un gat mesquer fins al magatzem de queviures. I porta sí,
porta no, anava lliurant el gasós líquid, ara dos sifons, aquí quatre gasoses,
allà alguna sidra ... I amb un “passi-ho bé” i la rialla implorant que mostrava,
obtenia petites monedes que anava guardant a la butxaca dels pantalons. I en
canviar de carrer es deturava a fer caixa i ell mateix es donava ànims a veure
si podia superar la suma del dia anterior.
Foraster al poble com era, les mestresses no
arribaven a ubicar-me a cap casa, i ell, fent la gràcia, a unes els deia: “És
de cal Maco!”, i a unes altres: “Sí, dona, de cal Sucrero!”... I els dos vinga
a riure! Érem al seu reialme i ell n’era el príncep.
Acceptava la meva companyia però no permetia
que jo empenyés el carretó. Pensareu que ho feia per avarícia, per quedar-se amb
tot el botí, però no. Si en acabar la jornada, cap al tardet,
corria a gastar-s’ho tot en una paperina de gallets o en unes regalèssies de
pal que compartia generosament amb mi!
Però un bon dia, el repartidor de sifons se’n
va anar. El petit príncep del carretó dels sifons i les gasoses va deixar de
repartir, i de sortir de l’escola, de córrer com un gat, i de dir “passi-ho bé”
i de fer rialles i de comptar unes miserables propines. Ja ningú va repartir
cap més sifó ni cap gasosa. I només la pluja i la rosada i el gebre ompliren
des d’ara el carretó orfe, adormit per sempre en un racó del seu hort, sota una antiga figuera.